Garanties contractuals

Des de que la conjuntura econòmica ha canviat, cheap junt amb ella també ha canviat la forma de fer negocis i d’assegurar el cobrament i compliment de les obligacions.

Així com en època de bonança econòmica la forma habitual i més estesa d’assegurar el cobrament era mitjançant assegurances de crèdit, normalment amb Crédito y Caución y CESCE –tot i que hi ha altres companyies asseguradores que també ofereixen aquest producte-, en època de crisi el sistema ha canviat radicalment.

Les petites i mitjanes empreses catalanes porten ja més d’un any totalment desorientades, atès que els han canviat d’un dia per l’altre les regles del joc però ningú els ha donat un manual d’instruccions on constessin detallades i clares les noves regles.

Entre les regles que han canviat, una de les importants, és que ja no poden comptar amb que la totalitat del seu crèdit estigui cobert per una companyia asseguradora de crèdit. Aquell qui estava acostumat a treballar cobert en un 80% del seu crèdit i, a més, en feia ostentació i pancarta de la seva política, ara, en contra de la seva voluntat i estratègia empresarial, ja no pot treballar així; però és que si no és així no sap com treballar i només veu un abisme negre al que tem enormement.

Cal tenir en compte que a aquest pobre empresari de petita i mitjana empresa, a més li ha coincidit aquest canvi de regla amb que li està pujant la morositat, li estan baixant les vendes i els bancs li han retallat, d’una forma injustificable, el crèdit.

Davant aquesta aterradora situació, que no el deixa dormir ni viure, l’empresari es planteja les seves opcions i veu que només són dues: (1ª) tancar l’empresa perquè a aquest joc no hi sap jugar i ho perdrà tot, com aquell qui es posa a jugar per primer cop en una timba de pocker i ho fa amb professionals i apostant el patrimoni i la salut, o bé (2ª) anar a preguntar als gurús moderns –economistes i advocats- què ha de fer.

Alguns empresaris han pres la primera opció i respecte a aquests ja no cal que en parlem. Els altres, els que han anat a veure al gurú, descobreixen un nou món que desconeixien i que els il•lumina un xic aquell gran abisme davant el que es trobaven i com a mínim els dona confiança per endinsar-s’hi uns metres; aquest és el món jurídic de les garanties contractuals.

En èpoques de crisi la imaginació és poder i alternatives en desús o poc generalitzades ara s’estenen com una bassa d’oli i tothom comença a ser-ne una mica expert, reestructurant les regles de joc jurídiques de la contractació mercantil.

Així veiem com ara per tal que un empresari pugui comprar pollastres –qui diu pollastres diu ferro, màquines o fusta- a un altre a preu ajornat (60-90-120 dies), li ha de donar garanties de que li pagarà i no n’hi ha prou amb pagarés o lletres de canvi.

Aquestes garanties són del més variat, així viem que per operacions comercials la gent fa hipoteques de màxims sobre propietats seves o de l’empresa, els avals i fiances personals es generalitzen i tothom ja sap què vol dir “a primera demanda o requeriment”, “solidari”, “sense benefici d’ordre, divisió i excussió”.

Es comença a treure la pols al registre d’hipoteca mobiliària i al de penyora sense desplaçament i al de compravenda a terminis de béns mobles; grans desconeguts fins fa poc per la majoria d’empresaris. Es fan servir les reserves de domini per tot i es treu el màxim suc de les condicions resolutòries i suspensives en els contractes de tot tipus.

En tota aquesta gran expansió de les garanties contractuals, és curiós que n’hi hagi una que hagi seguit la tendència inversa, em refereixo a les garanties bancàries, que per molts empresaris és com si haguessin deixat d’existir.

La part positiva de tot això, si en volem buscar alguna, és que l’exercici del dret s’està fent més creatiu i interessant i potser, quan la situació econòmica s’estabilitzi, els empresaris hauran conegut un altre món que sabran conjugar amb les assegurances de crèdit, quan n’hi torni a haver de forma generalitzada.

Jordi Bellvehí
11 de febrer de 2013