La llei aplicable als contractes internacionals

En el moment que un empresari decideix contractar amb una societat estrangera, see una de les qüestions a contemplar és quina serà la llei aplicable al contracte. Com podem imaginar, healing les lleis de cada país poden ser diferents i per exemple, davant la resolució d’un contracte mercantil, les obligacions per una i altra part poden ser diferents si s’aplica la llei d’un país o d’un altre. Per tant, aquesta qüestió no és baladí i per conèixer les conseqüències que poden derivar-se d’un contracte internacional, cal saber quina és la llei aplicable al contracte que uneix ambdues parts.

A l’ordenament jurídic espanyol, les normes de dret internacional privat es troben recollides als articles 8 a 12 del Codi Civil. No obstant, des de l’1 de setembre de 1993, per determinar la llei aplicable als contractes internacionals ens hem de remetre al Conveni de Roma de 19 de juny de 1980, sobre la llei aplicable a les obligacions contractuals. Per tant, quan un empresari espanyol contracti amb un empresari estranger, excepte en els casos de normativa específica (p.ex. assegurances o dret de consumidors), s’haurà d’acudir al Conveni de Roma per saber quina és la llei aplicable al contracte.

Com el seu nom indica, el Conveni de Roma s’aplica a les obligacions que neixin d’un contracte, civil o mercantil, tot i que es preveuen certes excepcions, tals com obligacions derivades de lletres de canvi, xecs i pagarés; qüestions relatives al Dret de societats; o contractes d’assegurances; així com totes aquelles qüestions relatives a l’àmbit personal.

La llei que resulti aplicable serà la que regirà la interpretació del contracte, el compliment de les obligacions que generi, les conseqüències de l’incompliment total o parcial de les obligacions, les diferents maneres d’extingir les obligacions, així com les conseqüències de la nul•litat del contracte.

El Conveni de Roma preveu en primer lloc que la llei aplicable al contracte serà la llei escollida per les parts; elecció que haurà de fer-se de manera expressa o bé podrà resultar dels termes del contracte o de les circumstàncies del cas.

En cas que les parts no haguessin subscrit cap contracte, o havent-ho fet, no haguessin escollit cap llei, el Conveni de Roma preveu que la llei aplicable serà la del país amb el que el contracte presenti els vincles més estrets.

El Conveni presumeix que el contracte presenta els vincles més estrets amb el país on la part que hagi de realitzar la prestació característica tingui, en el moment de celebració del contracte, la seva residencia habitual o, tractant-se d’una societat, l’administració central. Tot i que el Conveni no ho especifica, la Doctrina ha entès, en termes generals, que la prestació característica és aquella per la qual es deu el pagament, és a dir, la prestació no dinerària. Així, seguint amb l’exemple anterior, en el supòsit d’un contracte de distribució entre una empresa espanyola i una francesa, la prestació característica és la que realitza el distribuïdor, per tant, a falta d’elecció la llei aplicable serà la francesa.

Cal tenir present que, a falta d’opció, la regla anterior no serà aplicable a (1) els contractes que tinguin per objecte un dret real immobiliari o un dret d’utilització d’un immoble, on resultarà d’aplicació la llei del país on radiqui l’immoble; (2) els contractes de transport de mercaderies, on resultarà d’aplicació la llei del país del transportista, si coincideix amb el país on estigui situat el lloc de càrrega o descàrrega o l’establiment de l’expedidor.

Finalment, en cas que no s’hagués escollit cap llei i que no pugui determinar-se la prestació característica (per exemple, permuta) caldrà realitzar un anàlisi del contracte en particular i detectar el país més estretament vinculat, com podria ser: el lloc d’execució del contracte, la seu del contractant professional o el context econòmic on s’hagi celebrat el contracte.

Per tot això exposat, podem concloure que la qüestió de la llei aplicable és una qüestió prou important com perquè les parts la discuteixin i la regulin. No obstant, en cas que no fos així, trobem que el dret internacional privat conté mecanismes per tal de determinar-la per tal que en cas de les parts no es trobin sense saber quina és la llei aplicable al contracte.


Laia Coderch Oliva
20 desembre 2012