Delicte societari: falsejament de la informació comptable

Popularment conegut com a “delicte comptable”, check l’art. 290 del Codi Penal castiga, patient amb pena de presó d’un a tres anys i multa de sis a dotze mesos, look els administradors, de dret o de fet, d’una societat constituïda o en formació que falsegin els comptes anuals o altres documents que hagin de reflectir la situació jurídica o econòmica de l’entitat, de forma idònia per causar-li un perjudici econòmic a ella, a algun dels seus socis, o a un tercer.

Per “administradors de dret” s’entén, en cada societat, els que administren en virtut de títol jurídicament vàlid i, en general, els que pertanyin a l’òrgan d’administració. Els “administradors de fet” seran tots els que, sense títol vàlid, hagin exercit les funcions que comporta l’administració en nom de la societat, adoptant i imposant les decisions de la gestió. En conseqüència, no cal haver estat nomenat formalment administrador per cometre aquest delicte.

Pel que fa al falsejament, la jurisprudència dels tribunals ha entès que es referirà a qualsevol classe de manipulació, alteració o simulació dels documents exigits per portar la comptabilitat. És a dir, no només els relatius als comptes anuals (el balanç, el compte de pèrdues i guanys i la memòria), sinó també qualsevol altre document que hagi de reflectir la situació jurídica o econòmica de la societat, com ara l’informe de gestió, la proposta d’aplicació del resultat, projectes de fusió o escissió, informes justificatius de propostes de modificacions estatutàries, fullets informatius d’emissió de valors, informes per obtenir finançament, etc.

Cal assenyalar que la conducta descrita a l’article 290 del Codi Penal es pot concretar tant a través de conductes positives (anotacions fictícies, especialment), com a través de l’ocultació o omissió interessada de dades imprescindible per reflectir, verament i íntegra, la situació jurídica o econòmica de l’entitat.

Entre aquestes conductes m’agradaria destacar, per la seva quotidianitat, i a títol merament exemplificatiu, les següents:

a. Certificar juntes generals inexistents falsejant la realitat dels acords socials o dient que s’han aprovat per unanimitat els comptes, quan això no ha succeït.

b. Ocultar a la comptabilitat anual ingressos derivats de l’explotació d’un negoci a nom de la societat, causant l’evident perjudici als altres socis.

c. Consignar com a valor total de les adquisicions d’immobles per part de la societat un valor molt superior al real.

d. Propiciar una comptabilitat que no reflecteix el volum real de la facturació i dels ingressos, amb la finalitat de disposar en benefici propi de la majoria dels ingressos.

e. Disposar de diners de la societat en benefici propi, augmentant el passiu del compte de crèdit i ocultant aquest fet a la resta de socis.

f. Falsejar la comptabilitat de l’empresa, fent que el resultat dels comptes i guanys sigui diferent del real, en benefici propi i en perjudici dels altres socis.

g. Afavorir defectes en els comptes anuals amb la intenció de no reflectir l’estat real del patrimoni i la situació financera de l’empresa.

h. Deixar d’aportar dades necessàries per confeccionar la comptabilitat que reflecteixi la realitat patrimonial de l’empresa, ja que l’administrador té la posició de garant: qui dirigeix la comptabilitat d’una empresa té el deure jurídic de complir la seva feina amb la diligència necessària, la qual cosa l’obliga a ser veraç amb la informació que subministra sobre la societat. (Recordem que aquest delicte també es pot cometre per omissió, ja que ocultar o suprimir dades de l’empresa és una manera de faltar a la veritat en la narració dels fets, és a dir, falsejar.

Per acabar, no vull deixar de referir-me al fet que el delicte en qüestió requereix que la falsedat sigui idònia per a causar un perjudici econòmic a la societat, a algun soci o a un tercer, i que el judici de valor sobre la conducta correspon exclusivament al criteri del jutge. Si a aquest fet hi afegim que per consumar-se el tipus penal descrit no cal que hi hagi efectivament el perjudici econòmic, podem concloure que al final, en molts casos, per determinar si ha existit o no la conducta punitiva denunciada, la interpretació de la “idoneïtat” que en faci el jutge pot ser molt subjectiva.

Francesc Espinet
31 octubre 2012