L'alçament de béns: un delicte en temps de crisi

En temps de crisi, help els deutors fan el possible per no pagar i els creditors persegueixen el cobrament dels deutes fins a les últimes conseqüències. Això fa que tant els uns com els altres exprimeixin al màxim la matèria grisa per tal d’aconseguir, hospital ja sigui legalment, case ja il•legal, els seus objectius.

És en aquest punt on l’article 257 del Codi Penal pren especial rellevància, ja que castiga amb penes de presó d’un a quatre anys i multa a qui “s’alci amb els seus béns en perjudici dels seus creditors”.

Més o menys tothom pot tenir una idea aproximada de què significa “alçar-se amb els seus béns en perjudici del seus creditors”, però en quins casos i sota quines premisses els tribunals de Justícia castiguen aquests fets com a delicte? En aquest article analitzarem, des d’un punt de vista jurisprudencial, què s’entén per alçament de béns en l’àmbit del Dret Penal, a partir de la interpretació que fa el Tribunal Suprem del tipus del 257 del Codi Penal en les seves resolucions.

Prescindint del concepte tradicional que el delicte d’alçament de béns va tenir històricament (referit al supòsit de fuga del deutor amb desaparició de la seva persona i patrimoni), en l’actualitat alçament de béns equival a l’ocultació o sostracció que el deutor fa de tot o part del seu actiu, de manera que el creditor tingui dificultats per cobrar el deute.

Aquesta ocultació o sostracció, que té modalitats molt diverses, es pot fer d’una manera eminentment senzilla, això és, apartant físicament del propi patrimoni algun bé de forma que el creditor ignori on es troba, o de forma més sofisticada, a través d’algun negoci jurídic per mitjà del qual s’alieni alguna cosa a favor d’una altra persona, sovint parents o amics, o també mitjançant la constitució d’un gravamen per impedir o dificultar la possibilitat d’executar un bé, com succeeix, per exemple, en casos de donacions de pares a fills.

Del contingut jurisprudencial de les sentències del Tribunal Suprem delimitant el tipus de l’alçament de béns (vegeu les sentències de la Sala Penal de 27 de desembre de 2007, 5 de juliol de 2005 o 15 de juny de 2001), en podem extreure les següents conclusions:

a.- L’expressió “en perjudici dels seus creditors” ha estat sempre interpretada pel Tribunal Suprem, no com a exigència d’un perjudici real i efectiu en el titular del dret de crèdit, sinó en el sentit d’intenció del deutor que pretén salvar algun bé en el seu propi benefici o en el d’alguna altra persona, obstaculitzant d’aquesta manera la via d’execució que podrien seguir els seus creditors.

b. Per tal que estiguem en el supòsit de l’article 257 del Codi Penal no cal que l’alienació, ocultació o sostracció del bé hagi produït efectiva insolvència en el deutor (sigui total o parcial). El delicte es consuma tant si el deutor disposa d’altres béns per fer front al pagament com si no, ja que estem en el marc del que legalment es coneix com a delicte “de mera activitat”, i com a tal, és delicte la sola ocultació o desplaçament patrimonial amb la finalitat d’eludir l’execució sobre el propi patrimoni, amb independència de si finalment s’aconsegueix o no.

c. No és necessari que la insolvència del deutor sigui total, n’hi ha prou que sigui parcial per constitur delicte. En conseqüència, encara que el deutor pogués fer front al pagament del crèdit, si oculta o aliena béns amb la finalitat de sostreure’ls de l’execució, també serà responsable d’aixecament de béns.

d. L’esmentat delicte requereix l’existència prèvia d’un crèdit vençut, líquid i exigible contra el subjecte actiu, però també estaríem dins l’àmbit del mateix tipus penal quan el defraudador s’avanci a aconseguir una situació d’insolvència davant la coneguda imminència que els crèdits arribin al seu venciment, liquidesa o exigibilitat.

e. Finalment, el Tribunal Suprem té establert que és la intenció del deutor la que compta a l’hora de determinar si es tracta d’una infracció penal o no. En aquest sentit, pensem que si, per exemple, existeix una transmissió fictícia d’unes finques a un tercer amb la finalitat d’impossibilitar l’efectivitat del crèdit del creditor, resulta totalment irrellevant per a la comissió del delicte que el deutor sigui o no titular d’altres béns.


Francesc Espinet
9 de novembre de 2010