Nul·litat d'algunes clàusules incloses als contractes bancaris

No és gens estrany que quan signem contractes bancaris, viagra order com ara contractes de targetes de crèdit, préstecs o hipoteques, sovint acceptem determinades clàusules que, tant si formen part com si no del que comunament hem anomenat la “lletra petita”, resulten predisposades pel banc, i com a tals, se’ns presenten com innegociables.

Doncs bé, el Tribunal Suprem, en la recent sentència de la Sala Civil núm. 792/2009 de 16 de desembre de 2009, ha declarat la nul•litat, per abusives i contràries a la bona fe objectiva, de les següents clàusules incorporades a uns contractes signats amb unes determinades entitats bancàries:

1.- La clàusula que impedeix al consumidor conèixer en el moment de signar quines comissions li cobraran (informació fonamental per saber si les condicions són o no interessants). D’aquesta manera, es prohibeix, en perjudici de l’usuari, remetre l’usuari a documents que no faciliti el banc prèviament o simultània a la signatura del contracte.

2.- La que obliga el consumidor a anar a tribunals diferents dels que li correspondrien per domicili o altres furs que li reconeix la llei. No és la primera vegada que aquest tipus de clàusula es declara nul•la, ja que dificulta la defensa judicial del consumidor i n’augmenta els costos.

3.- La que obliga l’usuari a fer-se càrrec de totes les despeses que comporti un procés judicial (és a dir, tant les factures del seu advocat i procurador com les del banc, sigui quin sigui el resultat).

4.- La que trasllada la responsabilitat al consumidor en el cas que algú falsifiqui un xec i el cobri, siguin quines siguin les circumstàncies. Això esdevé perquè el banc té l’obligació de comprovar la signatura dels xecs i no pagar-ne cap si la firma difereix o hi ha indicis que el xec pot haver estat manipulat o la signatura, falsificada.

5.- La que permet a l’entitat eludir la responsabilitat pel mal funcionament d’un caixer automàtic si no dóna els diners demanats, encara que el rebut indiqui que sí que s’ha realitzat l’operació. És abusiu per llei repercutir al consumidor errors administratius dels quals no té la culpa.

6.- Aquella per la qual l’entitat es reserva la possibilitat de rescindir un contracte de préstec hipotecari per qualsevol causa. Caldrà, doncs, determinar contractualment les causes de rescissió contractual, i no es podrà fer la remissió genèrica a “qualsevol causa”, en pro de la seguretat jurídica.

7.- La clàusula per la qual es fa vèncer un préstec hipotecari quan es denegui la inscripció de l’escriptura encara que la no inscripció sigui culpa de l’entitat. Seria injust que el registrador rebutgés la inscripció d’una clàusula predisposada per l’entitat bancària per anar contra la legalitat i que les conseqüències les patís el consumidor.

8.- La que allibera a l’entitat de qualsevol responsabilitat pels danys causats pels errors produïts durant la transmissió de qualsevol operació per via informàtica.

9.- La que es refereix a poder compensar un deute a qualsevol titular d’un compte, amb independència que sigui atribuïble a un, a alguns o a tots els titulars, per la seva indefinició.

10.- La que eximeix de tota responsabilitat a l’entitat per pèrdua o sostracció de la targeta o la llibreta, abans que el titular notifiqui la pèrdua, per ser desproporcionada i abusiva.

11.- La que permet resoldre anticipadament el préstec, per la possible disminució patrimonial del prestatari, perquè qualsevol incidència negativa en el patrimoni del prestatari podria servir d’excusa al banc per resoldre el contracte.

12.- La que prohibeix vendre o alienar el bé que garanteix la hipoteca, ja que a banda que el nostre ordenament jurídic no permetestablir prohibicions convencionals d’alienar béns (excepte negocis jurídics a títol gratuït), la redacció del text feta pel banc pot crear confusió.

13.- La que eximeix de l’obligació de comunicar la cessió del contracte de préstec a tercers, per tal com la cessió exigeix el consentiment del cessionari.

Encara que la referida sentència del Tribunal Suprem és ferma, no sempre que es signin contractes bancaris amb aquestes clàusules o similars, esdevindran automàticament nul•les. N ho seran, prèvia declaració judicial, si resulten abusives, contràries a la bona fe contractual, desproporcionades, i si causen, en perjudici del consumidor, un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts, tenint en compte sempre les circumstàncies concretes del cas.

Finalment, i anant un pas més enllà, considero que si aquestes mateixes clàusules, o altres de semblants, estiguessin també predisposades unilateralment en qualsevol altre contracte d’adhesió, on el consumidor es limités a signar sense negociar-ne les condicions, també podrien ser finalment declarades nul•les per un tribunal.

 

Francesc Espinet